Una busca, la
petita, la del segons, inicia un lleuger tremolor. Però no és l’agulla, sinó un
moviment imaginari de l’ull humà. Aquell lleuger tic, sense tac, retorna al seu
lloc. Tot moviment es detura sense començar.
Observo el
reflex del rellotge en l’armari. Quietud i silenci impera dins la cambra. Jo,
aixafat sota la calor i el pes de la roba, continuo immòbil. Resto quiet com si
una armadura cuirassada em convertís en inerta mòmia.
Potser
inspirat en algun relat de Edgar Allan Poe
La gota de sang
no cau a terra. Resta a mig camí des del ganivet i de la carn esquinçada.
Vermella i suspesa en l’aire sembla, ben bé, una marieta de negres punts. La
meva mà que s’enfonsava en la pobra víctima, ja morta, no trenca ni malmet cap més
teixit ni cap més òrgan.
Estic immòbil
com el temps. El paroxisme interior de la meva acció està tranquil. El rellotge
està quiet. Jo també, cap moviment ni desig d’apunyalar un altre cop. Resto
caigut en un gran sopor, lleugerament inquiet. Sento la ràbia que em crema per
dintre, però sense remordiment. Tot és silenci, tot és calma. De sobte se sent
un suau xop de la vermella sang damunt les rajoles.
Llavors, com una
font que raja contínuament, el meu furor solta novament la meva força. Pres de salvatge
desig com un possés torno a esquinçar i tallar la maleïda carn.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada