RECORDS LLUNYANS

“Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”

M’acaba de venir al cap aquesta frase, faig un somriure, recordant vells temps. Temps llunyans de mitjans del segle passat, quan ens van conèixer amb la “Carmen”.

Anàvem al col·legi, com llavors es deia, devia tenir uns nou o deu anys. Havien arribat unes nenes noves a mig curs, “La Carmen”  i la “Consuelo,” la primera venia de Almeria i la segona de Càceres. Les nenes de la classe aviat ens vam fer amigues d’elles . A l’hora del pati els hi ensenyàvem de parlar el català, que l’aprenien ràpidament . Com els costava una mica pronunciar algunes síl·labes, els hi fèiem repetir... “setze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat” quan sabreu dir això, -els hi dèiem- ja parlareu com nosaltres. Elles si esforçaven, però els costava....”xetse  xutches d’un chut...chat...” llavors nosaltres rèiem i elles s’enfadaven, però no desistien. Al cap d’un any parlaven el català a la perfecció.

Amb la Carmen vam continuar l’amistat més enllà dels catorze anys, ja que després de deixar l’escola vam treballar juntes a la fàbrica tèxtil del poble. Jo anava sovint a casa seva. Llavors m’agradava molt el seu germà, el Ricardo, era un jove molt guapo i ben plantat, més gran que nosaltres. Quan podia i anava amb una excusa. A vegades ella no hi era i jo em quedava allà parlant amb la seva mare, la Manuela i amb la seva germana gran, la Vicenta. Aquestes mai parlaven en català. La mare  no l’entenia gens i la Vicenta, havia arribat ja gran a Catalunya  li feia vergonya de parlar-lo  “jo lo entiendo todo –em deia- però hablarlo me da corte.” Jo els hi respectava i feia pràctiques de la llengua forana. El Ricardo passava de mi, i jo després d’un temps també vaig passar d’ell.

Amb la Carmen, vam continuar l’amistat molts anys , fins i tot quan ens vam casar i vam seguir camins diferents, una a cada extrem del país, mai vam perdre el contacte. Vam seguir i celebrar els naixements i comunions dels nostres fills. Ens trobàvem el poble en comú per la Festa major, i algunes altres festivitats.

Per les circumstàncies de la vida ens vam anar distanciant amb les anys. Fa tres dies em vaig assabentar que havia mort la seva mare, la Manuela. Com no vaig poder anar a l’enterrament la vaig trucar i al saber que  es estava uns dies al poble, per resoldre alguns assumptes amb la germana que vivia amb la mare i per uns tràmits, vaig decidir fer-li  una visita i donar-li el condol.

Vam passar la tarda juntes, recordant vells temps i posant-nos al corrent de les noves,  de la temporada  que havien estat allunyades. La Vicenta estava estones amb nosaltres i altres atenent alguna visita de veïns.   Em va sorprendre com la germana gran parlava en català, i li vaig comentar a la Carmen ,

¾    Ui, noia  -em va dir- ella sempre havia dit que mai el parlaria. Quan va tenir els néts,  la cosa va canviar.

¾    En va aprendre per parlar amb els néts?

¾    Oi tant. La Laura, amb tres anyets deia – “la iaia gran , parla estrany, però tu no has de parlar estrany”. El petit Lluc també deia, “no estrany iaia”.  El que és curiós , que a la mama l’entenien parlant en castellà, però a ella no. Per ells va parlar en català.

¾    Ara ja son uns joves adolescents. Segur que son catalanistes i tot .

¾    Catalanistes i també  independentistes.  Ells, els fills  i nosaltres. Fins la mama quan estava més bé, també era independentista. Encara que mai va parlar català, però l’entenia bé i estimava aquesta terra.

Vam seguir la conversa fins a mitja tarda, la Vicenta també si havia afegit i va estar molt contenta de veure’m. Amb la Carmen cam quedar trobar-nos més sovint. Ara que les dues estàvem jubilades i teníem més temps lliure. També hem planejat passar les vacances d’estiu, al   mateix lloc per tornar a recuperar  l’antiga amistat.

 24/04/2017/