dimarts, 11 de juliol de 2017

LA SEVA OLOR EM RECORDA... I

Els records són perennes dins la meva memòria. Aquesta olor que he percebut fa un breu instant ha portat el meu pensament a la discoteca on vaig conèixer aquella mossa que va trasbalsar una petita part de la meva història. La petita i intranscendent història d’un ésser humà ni massa bo ni massa dolent. Potser va ser només un instant, tal vegada com una ràfega sobtada de vent. Però el vaig viure intensament, i va quedar gravat dins meu per sempre. De veritat quina era la seva fragància, no ho sé, tal vegada una barreja d’aromes que s’alternen en els meus records. 

La pista de ball tenia poquíssima llum. Una mitja llum estranya perquè més que veure endevinaves a la gent que ballava, però difuminava els semblants. A la barra del bar una mescla d’olors alcohòlics, de gran graduació, trastornava la meva percepció olfactiva. 

Seguint el costum dels homes, la majoria de l’element masculí, en entrar vaig anar al petit espai de davant de la barra. Una vegada situat en aquesta atalaia la meva mirada aleshores jove i brillant, tal vegada amb un excés de testosterona acompanyada d’alcohol, vaig resseguir tots el punts de la sala. Cadascun dels seus racons va ser observat detingudament. No hi ha hagut mai cap caçador, que hagi guaitat amb més atenció la seva futura presa.  

Aleshores la vaig veure. Anava vestida amb un curt vestit de color blanc que mostrava les seves espatlles. Alba i pura com acabada de sortir d’una caixa precintada. Com gos que cerca l’animal abatut entre els matolls i les canyes vaig avançar cap a ella. Apartava sense gaire mirament altres joves i també les dones que s’interposaven per arribar al meu objectiu. 

Una aroma de dona, un perfum potser pres del tocador de la seva mare, fort i dens, va excitar els meus narius. Vaig fer-li una petita reverència, com si fos una deessa d’alguna religió budista.
¾     Balles! - vaig dir-li amb veu suau, però decidida. 

Una de les amigues que l’encerclaven, mig enriolada va dir:
¾     Apa, nena! A les primeres de canvi aconsegueixes el millor peix. Vigila que te’n penediràs. 

Vaig mirar-me-la fixament, alguna vegada havia ballat amb ella. Era una mossa que es deixava conquerir fàcilment i entregava sense pudor els racons més íntims del seu cos. També sabia i havia provat, que accedia a les peticions més inversemblants i estranyes que se li poguessin fer. Malgrat aquestes facilitats, potser a causa d’elles, sempre m’havia semblat una  jove molt lleugera. Al veure la meva mirada va baixar els ulls posant-se vermella. Tal vegada recordant els molts favors que havia concedit a mi i a molts altres. L’altra companya va riure al notar la seva vergonya.
¾     Ha! Ha! Ha!- La seva rialla va ressonar, enmig de la música, en el nostre proper espai. Més d’un o una va girar-se al sentir el so de la seva forta riallada. 

Ella va accedir i moments després els nostres peus, les nostres mans i el nostres cossos ballaven al ritme frenètic de la música a gran volum. Les seves amigues ens observaven atentament, mig alegres per la sort de la seva companya. Amb cert rancor per haver trobat tan aviat una parella amb qui dansar. Avorrides, i ben properes ballaven soles fins que dos joves van separar-les. Quan passaven pel nostre costat movien els llavis com volent dir-nos alguna cosa. Poc després desapareixien amb els dos homes. 

Però nosaltres no escoltàvem, no vèiem res, sols sentíem les pulsacions d’un cos contra l’altre. Va canviar el ritme fent-se encara més fort, més ronc com si volés enlairar les passions humanes amb sords crits arcaics. Notava les seves dues i ben posades raons fregant-me el pit.  Ella devia sentir la meva pressió a causa dels incitadors moviments del seu jove cos. Però oblidant-nos de la gent que ens envoltava, nosaltres ens teníem l’un a l’altre i érem aliens a qualsevol so. Separant-nos del centre de la pista, en un raconet perdut vam continuar el nostre particular ball. 

Una estona després esgotats de tant dansar, com si el moviment hagués servit per fer-nos oblidar la vida exterior i aconseguir construir un espai només nostre, vam parar. Suats i excitats de sentir el frec a frec dels nostres cossos van situar-nos en una zona més tranquil·la. Jo, sense cap recança olorava la seva peculiar aroma de fruita tendra, però en bona saó, barrejada amb la seva suor.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada