diumenge, 2 de juliol de 2017

LA VIDA EN UN INSTANT


“Entre la infantesa i la vellesa existeix un instant màgic anomenat VIDA”


La dona gran es mira les mans arrugades i els dits prims,  corbats, que denoten el pas dels anys, dels mesos, dels dies i està absorta en els seus pensaments...  de quan era petitona i  els pares la cuidaven i la mimaven, temps de  postguerra, d’escassetat  i de pocs recursos , però rics en tendresa i amor.

Com ha passat la vida, amb una bufada, com un instant fugaç. Ara estic vivint  les acaballes des de aquest racó, d’on no em puc moure sinó em venen a treure, la veig passar . Fa un dia gris i plujós talment com em trobo en aquest moments. Tot i que em reconforta el  veure i sentir el  xiu- xiueg de l’aigua quan cau.

Que de presa va passar la infantesa d’aquella nena, uns pocs anys d’escola, les amigues que va fer,   als dotze anys començant a  treballar en una fàbrica. Sent adolescent i madurant  abans d’hora, però be calia ajudar a casa. Després temps d’amistats,  el primer petó, el primer novio,, que durà poc. El segon per l’estil, una mica més agosarat, però tampoc em va convèncer. Quan va arribar l’Eduard, de seguit vaig saber que aquest seria per tota la vida. Als sis mesos ens vam casar.  Recordo l ‘església plena de flors, el vestit blanc, ell amb aquell vestit elegant... els pares, els cosins , tiets, amics... Era feliç.

Després van venir els nens , tres un darrera l’altre, alegries, trifulgues , alguns ensurt, Veure’ls créixer , fer-se gran, els estudis, l’escoltisme ... les primeres novies. Que bonic, que intens va ser. Les parelles , el deixar el niu. Una mica trist, si , però bonic al veure’ls feliços fer la seva vida... Després els néts...

Els anys daurats que vam viure amb l’Eduard, viatges, festes, balls, quan tocava fer d’avis, fèiem d’avis. Els néts es van fer grans , les carreres, les parelles, països llunyans;  van desaparèixer del entorn, però sempre ens acompanyaven en el l cor... més viatges  amb l’IMSERSO, fins que amb la malaltia d’ell,  això també es va acabar. El dia abans de la partida ens vam acomiadar. Em va dir “ T’esperaré... però no corris, ja serem a temps de tornar-nos a trobar.” Si, es clar que el vaig trobar a faltar, però sabia que només es va avançar en el temps;   aviat ens reunirem.

El dia que vaig entrar a la Residència, uns anys després, llavors encara em duien les cames, ajudant-me d’un bastó, sabia que hi passaria la darrera etapa del camí, però estava contenta. Aquí vaig retrobar dues amigues d’infantesa, que feia molts anys que no ens havien vist. Vam passar bons dies  plegades. Elles ja no hi són, jo ja he perdut el compte dels anys. Diuen que l’any que bé en faré cent. No sé si hi arribaré, però no em preocupa.

Ara que m’hi fixo, només guardo els records de les coses bones. També n’he passat que no ho són tant i fins i tot de dolentes o molt dolentes, com tothom, però aquestes, tot i que també formen part de la vida, les tinc completament oblidades.

Veieu “entre  la infantesa i la vellesa existeix un instant màgic anomenat vida.” Voleu que us ho digui. Ara, que ...  veig proper el final, amb tots els entrebancs, fites  i obstacles que he passat ;  Aquest instant màgic que es diu VIDA, ha valgut la pena viure-la.

27/06/2017/

4 comentaris:

  1. Tants moments i successos i tant poc temps, que sempre ens resulta poc, molt poc... però com ella diu, val la pena de viure i intensament, sempre !.
    Bon diumenge !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, pasen moltes coses a la vida. Quan ets jove et sembla llarga, però quen arribes al final veus que ha passat volant. Cal viure intensament cada moment.
      Bon començament de setmana Artur.

      Elimina
  2. Que bonic Anna, realment això que és la Vida, si es pot viure entre la infantesa i la bellesa, està força bé, sobretot si a la memòria guardem els bons records, els altres, millor no en parlem...Quan se'n va l'Eduad, com que sap que segurament aviat el tornarà a veure, el fet que ell se'n pugui acomiadar i li digui que no corri , que ja l'esperarà, suposo que això la deu reconfortar una mica...
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'hagi agradat M. Roser. Saps volia representar una persona positiva que sap mirar el cantó bo de les coses i de les que no ho són tant treure'n una experiència. Com quan acompanya al marit en la mort, on sap que es un pas més de la vida que tots farem. Al contrari dels amargats que es queixen sempre i de tot.
      Una abraçada

      Elimina