diumenge, 16 de juliol de 2017

S'HA RESOLT L'ENIGMA



Sembla que no pugui ser. Han hagut de passar deu anys per esbrinar  que va passar  aquella nit. Avui, per primera vegada des d’aquell dia, ens hem tornat a trobar amb el Robert.  Estava molt canviat, venia amb la seva parella, una rossa espaterrant encara que més gran que ell. Els  anys passen per tothom.

  Jo també estic molt canviada, anava amb la meva petita Coral, i la meva  parella... Li ha costat  reconeixem, jo si l’he reconegut de seguida  i una estona que ens hem quedat sols al  jardí , mentre els altres convidats , xerraven o ballaven jo li he preguntat sense embuts , que és el que havia passat aquella nit de fa deu anys a la festa d’aniversari de la Carla, la meva cosina. S’ha posat a riure...  i després m’ho ha explicat.

Tenia disset anys i la veritat jo estava penjada per l’Andreu, però aquest feia la papallona amb la meva cosina. El Robert  va rondar tota la tarda al meu voltant. Segons les amigues, jo li agradava, però era molt tímid. Era més gran que jo i l’endemà marxava al Canadà a continuar els estudis. 

Al vespre, després de sopar, van posar música-disco i vam estar bevent i ballant tota la nit fins a les tantes de la matinada. Jo estava molt alegre, volia demostrar a l’Andreu que no m’importava un rave i flirtejava amb el Robert, ballaven i ens besàvem , jo estava molt excitada i alegre. Crec a més, que algú em van posar alguna cosa al beure.  Cap a les sis de la matinada amb va acompanyar a casa, els pares eren fora   i va entrar. Ens vam començar a animar...els nostre cossos es premiem, ens  buscaven... vam pujar a  l’habitació, estava molt acalorada... em vaig començar a treure roba. Ell em seguia el joc... i aquí s’acaben els records. No em recordo de res més.

Cap a les dotze del migdia em vaig despertar, estava sola al llit, la roba pel terra,  solament estava embolicada amb el llençol. Al costat del llit  la forma del Robert s’hi  dibuixava,  la seva olor encara impregnava  l’habitació, sentia la seva escalfor... però no podia  recordar  res del que havia passat.  El cap m’esclatava. Un núvol fosc em premia i  ho inundava tot.  No recordava res. Tenia solament els records de l’estona que ballàvem,  i d’entrar al seu cotxe i després haver entrat a casa,  a partir d’aquí ... res de res.

Vaig preguntar a les amigues si sabien que havia passat. Elles van somriure. Alguna havia vist al Robert abans de marxar, però no havia badat boca, només somreia. Per la Carla vaig saber més tard, que els seus amics m’havien posat una substància a al beguda per animar al Robert, perquè deixes de ser tímid i deixes de ser verge d’una vegada, abans de marxar al Canadà, li posaven fàcil. Però, havia passat res , realment? Aquesta era l’eterna pregunta. Els amics el vam donar per descomptat que les coses havien succeït tal com les havien planejat .

Avui el Robert , ha estat franc amb mi. Mai havia pogut oblidar aquella nit. Els seus amics mai van saber realment el que havia passat.  S’haurien burlat d’ell i va deixar que creguessin els que els convingués.  Tot  i que jo li havia posat les coses molt fàcils, quan vam arribar a casa i vam ser a l’habitació, després de treure’m la roba, es veu que vaig caure esgotada sobre el llit i em vaig quedar completament dormida. Ell es va quedar una estona mirant-me. Em va cobrir amb el llençol i va marxar a acabar de preparar l’equipatge. Al vespre sortia el seu vol cap el Canadà.

Els nostres camins van marxar divergents i fins avui mai més ens havíem retrobat.

15/05/2017/


2 comentaris:

  1. Jo em pensava que abans no passaven aquestes coses he, he...Per descomptat que els amics segons quins, millor que no facin favors! Sembla mentida la memòria que només recorda el què vol...
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Be, hi ha coses que d'una manera o altre sempre han passat, o el cervell ha borrat moments que li ha convingut... i d'alguns amics tampoc podem fiar-nos'en massa.
      Petonets estiuencs M. Roser

      Elimina