Contempla
el mar que s’estén davant seu , aquell mar blau fort , tornassolat, que les càlids raigs de sol fan encara més
intens. Mentre assaboreix un deliciós
còctel de fruites, sense alcohol, l’edat i les foteses de la salut no li permeten;
està atenta a les anades i vingudes dels dos bessons de nou anys que entren i
surten de la piscina on es refresquen. És feliç al veure als petits com es
cabussen dins l’aigua. Ara arriba la
Berta, una joveneta de quinze anys que li deixa una bossa , li fa un petó i li
diu,
¾
Iaia, et
deixo la bossa
¾
A dos
quarts de dues aquí amb el teu germà per
dinar
¾
No sé si
haurem acabat la competició. No trigarem.
La
mira com s’allunya cap a l’altre banda del vaixell on hi ha la competició de
handbol, on els dos competeixen. Es torna a mirar els petits i es submergeix de
nou amb les seves cavil·lacions. El llibre que llegia ha trobat una cita: “La vida és una obra de teatre que no permet
assaigs... per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment.... abans
el teló baixi i l’obra acabi sense aplaudiments” (Charles
Chaplin) És
queda pensant en aquesta cita. Quanta veritat en aquesta frase. Si la vida fos
això, només un assaig, al final de
l’obra seria diferent, segurament
millor, o potser pitjor. Bé, jo ara no em puc queixar, el final de la meva obra
es prou plaent, però per arribar aquí, per quantes giragonses he hagut de
passar .
Mirant
enrere, les coses no han estat tan
plàcides, ni tan bones, com ara. Treballar, treballar i sempre treballar , del
matí fins a la nit i sense mai vacances. De petita ajudant als pares al bar, al
sortir de l’escola algunes estones; els caps de setmana no em movia del bar:
servint taules, recollint o rentant plats a la cuina, feia el que calia. Cap a l’adolescència algun diumenge a la tarda
podia sortir amb les amigues una estona, si no hi havia res especial.
Després
amb vaig casar amb l’Albert, quin altre pencaire, només vivia per treballar i
acumular diners, que si la granja, la terra, el bestiar. Era un no parar.
Llavors van néixer els tres nens. La
feina de la casa, els sogres, els petits... a més ajudant en el que podia en les feines del
camp. Mai van tenir una setmana de vacances, només alguna sortida d’un dia, de
tant en tant, al vespre s’havia de ser a casa per arreglar al bestiar, era un
no parar. A mi m’hauria agradat tenir una setmana de vacances, anar a la
platja, gaudir dies de lleure amb els nens, fer algun petit viatge, llavors ja
teníem cotxe; però no es podia, la feina
era el primer. Al créixer els nens ja van anar de colònies, al ser més grans ja
feien sortides amb els amics. Llavors cap a estudiar a Barcelona i ja fer la
seva vida.
La
gran decepció de l’Albert va ser quan cap del fills va voler continuar la
tradició familiar , ni saber res de la
terra ni dels animals; que de jovenets els havia tocat també
d’ajudar. L’avi Andreu, sempre el cridava que no havia sabut educar als nois en
el treball; que això d’estudiar era una bajanada, l’important era treballar i
guanyar molts diners.
Jo
sempre vaig fer costat als meus fills en els estudis, volia que tinguessin una
vida millor que nosaltres, que escollissin el seu camí. Amb això l’Albert va
estar d’acord i em va fer costat. En acabar els estudis cada un ha seguit el
seu destí. El gran viu i treballa a Alemanya, i els altres dos fan de mestres a
la comarca.
Amb
els fills fora , l’Albert va començar a deprimir-se, metges i més metges. De primer jo portava les regnes
de la casa pairal amb l’ajuda del sogre, que podia poc i d’un mosso. Aviat va
ser necessari vendre-ho tot i anar a viure al poble. La depressió que no era
tal , va esdevenir una cosa més greu i amb uns mesos de patiments i ensurts, l’Albert
ens va deixar. L’avi va quedar molt tocat amb tot això i va començar a perdre
la xaveta, i amb un any més tard va seguir al fill.
Vaig
quedar sola i desemparada, amb diners, això si, però sola. El fill petit, que
s’havia casat i vivia al poble, volia
que anés a viure amb ells. Hi anava a vegades, alguns dies, sobretot quan va
néixer l’Aida i un any més tard el Biel, però ja havia trobat el gust a la
independència, no haver de dependre de ningú i poder fer el que volgués, tenia
ganes de viure sola . Sortia amb algunes
amigues, amb les que anàvem a ballar o
de viatge. Vaig viure uns anys de
maduresa molt bons.
Ara
visc una altre etapa als meus 82 anys; algunes amigues ja han marxat i dues són a la residència on les vaig a
veure de tan en tan, però que ja ni es pot mantenir una conversa amb elles.
Fa
tres anys que me’n vaig de creuer amb els meus néts, L’aida i el Biel ja tenen
15 i 14 anys i els bessons del fill petit en van fer 10. Ells estan encantats i
s’ho passen la mar de bé, viatjar d’aquesta manera, i jo també. Jo els
acompanyo a ells i ells a mi. Coneixem gent nova fem excursions. Bon beure, bon menjar. Descansar, piscina,
espectacles, massatges; gaudeixo de la
vida i de cada moment. Això és vida...
canto , ballo, ric, em passejo i penso
seguir-ho fent mentre pugui. Fins que s’abaixi el teló definitivament.
Ha,
si., per l’estiu vinent, el Gerard, el que viu a Alemanya, m’ha convidat a mi i
als quatre néts a fer un creuer pel Rhin, fins a Budapest amb ells. Així
coneixerem al petit Edgar que ara té
tres mesos, llavors ja tindrà més d’un any, i podrà jugar amb els cosins catalans que es veuen ben poc i
a la vegada tots passarem uns dies relaxant al creuer, gaudint de la mútua
companyia i també coneixent aquelles terres
centreeuropees .
relat 4 de setembre-
El teatre de
titelles del parc ha acabat la seva funció. El teló baixa entre aplaudiments
del públic infantil i també els adults que els acompanyen. El Marcel és un gran
mestre que sap moure amb molt art les seves titelles. Els hi fa prendre vida
tal vegada com si fossin éssers humans.
