Avui La Teresa s’ha retrobat amb la Paquita , anava
acompanyava de la filla i els dos néts petits, en la cavalcada dels Reis del poble. Els menuts amb cara
d’angelets, i el fanalet a la mà, guaitaven entre embadalits i atemorits
aquelles cares de patges i mags, que repartien caramels entre els petits.
Les dues dones després de saludar-se es van posar a parlar com
velles amigues, mentre la filla tenia cura dels infants. Encara que feia anys que
era fora, la Paquita, de tant en tant
venia al poble per veure la germana
petita i la família. Com sempre també li deia,
¾ Teresa.
Tota la vida recordaré aquells Reis de
l’any 58.
¾ Jo tampoc
mai oblidaré la teva cara entre sorpresa
i incredulitat.
¾ La veig
reflectida, primer en els fills i ara en
la dels meus néts, cada any per aquestes
dates.
El vespre a casa la Teresa pensava en aquella nena , la
Paquita i amb la seva família , que feia dos
mesos havien arribat de Granada. La mare embarassada de nou i amb dos
fills petits de sis i quatre anys, on només treballava el pare. Vivien en un
pis al portal del costat. Aquell 5 de
gener de fa tants anys, ella havia sortit de la
fabrica de treballar i la petita
arribava a casa amb una barra de pa a les mans. Quan es van creuar, pregunta obligada,
¾ Hola maca. Que et passaran els Reis?
¾ Hola maca. Que et passaran els Reis?
¾ Res. Els
reis només porten coses als nens rics, la mare amb prou feines pot comprar
menjar – i va entrar de presa al portal.
La Teresa la va colpir molt aquella resposta d’adulta en una nena de sis anys. Després de donar-hi moltes voltes, cap al vespre va anar a la botiga de la
cantonada, que a més de queviures també venien joguines i va comprar una bonica
nina per 20 pessetes. A casa tenia un
vell camió del seu germà, ja gran, força ven conservat; el va netejar i
abrillantar i també el va embolicar pel germà de la Paquita.
El matí del dia 6, la Teresa es va presentar a casa de la
veïna, amb els dos paquets pels menuts. És impossible descriure, primer la
sorpresa, després l’alegria i la
felicitat d’aquells infants i també l‘emoció d’uns pares humils. La Paquita, que ja s’havia conformat amb la seva
sort, plorava d’alegria, mentre repetia... una nina una nina! El que sempre he
desitjat. Poder ser com les altres
nenes de
l’escola i tenir una nina per mi sola...gràcies...gràcies... i abraçava
a la Teresa i l’omplia de petons, el nen abraçat al camió, s’havia evadit de
tot i estava al seu món.
La Teresa també recorda com desprès de tenir la nova germana,
la mare va entrar a treballar a la fàbrica i les coses els van anar millorant,
i al cap d’un any, els petits d’aquella família van poder tenir algun petit
regal per Reis., encara que per la Paquita , aquella nina, va ser la de la seva
infantesa i la va cuidar i va jugar-hi molts anys, i després va passar a la
seva germana petita.
05/01/2018/
Una història molt entranyable, ben segur repetida en moltes famílies i no només les que venien de fora...A casa ens duien quatre cosetes i l'endemà dels Reis quan totes les nenes ho ensenyaven a l'escola, jo em preguntava, perquè si m'havia portat més bé que moltes companyes, elles tenien unes nines que semblaven de veritat i un fotimer de joguines boniques, jo una fireta de coses de cuina , o alguna piloteta i quan queia una nina era de les senzilles...Al cinc anys vaig descobrir la veritat de la màgia dels Reis i em vaig sentir alliberada...No tenia res a veure amb el meu comportament i ho vaig acceptar molt bé!!!
ResponEliminaPetonets Anna i molt bon Any Nou.
Doncs si M. Roser, és una història real que va passar a una amiga meva i ben segur com dius, que en passaven forces abans i ara d'aquestes vivencies. jo també soc d'aquestes que com tu sempre pasaven alguna petita cosa, però res de les coses cares que demanavem.
EliminaPer cert que ja tinc al teu llibre. L'he començat a fullejar, sembla molt interessant.
Una abraçacada i que aquest Nou Any , sigui millor o igual al que hem acabat.