PARAULES

Paraules, moltes paraules. M’ennuego de paraules i no les puc digerir. Per què tantes de paraules sense lligam. Tracto de connectar-les i no puc. En algunes semblen haver certa correspondència a altres. Però les altres, no si avenen gens. 

No sé que fer. Les paraules rodolen davant meu. Sembla ben bé que juguen a la cuca amagar. Tant, a vegades les tinc mirant-me com si fos el darrer home de la terra, com s’amaguen rere el clatell i se’n riuen de les meves dubtes. Però, els ulls em fan pampallugues pel seu dansar i haig de tancar-los. 

Agafo el llapis per intentar expressar alguna veritat. Però la veritat és tan variable. En moltes ocasions, una veritat indubtable esdevé al pas dels anys una fal·làcia. No puc, la ira em domina al no trobar dins el meu cervell res a dir.  

Desesperat, finalment, a propòsit, amb tota la mala intenció del món esclafo el llapis a la taula. Ben bé, com si volgués barrinar-la i travessar la fusta. Aleshores que passa, el llapis es trenca, s’esmicola i alguna estella se’m clava a la mà. La sang, en aquesta ocasió la meva sang, raja de la ferida i taca la taula.  

Corro a l’aigüera a rentar-me la ferida. Amb molt amor, ja que és la meva pròpia carn, trec el tros de fusta clavada. Però, la sang continua el seu camí fins el terra. Això és insuficient em dic a mi mateix. Desinfecto la ferida i l’embolco amb un drap brut. Això seria mereixedor d’una multa si fos per guarir a un altre. Que pensaria la justícia. Opinar, jutjar, perquè a d’opinar ningú. És la meva ferida, la meva sang i el meu cos. Sóc jo. Un home lliure, s’existeix el que anomenen llibertat. 

Una ànsia em puja boca amunt. Noto l’amargor de la bilis. Just arribo al lavabo a perbocar. Les paraules una rere l’altre rodolen dins el meu estómac. Fins i tot, no puc respirar. Les paraules soltes no tenen cap sentit. Em poso la mà al coll, m’ofego sense l’aire que jo mateix impedeixo entrar als meus pulmons. 

No tinc voluntat i finalment permeto que els meus pulmons respirin altre cop. Però aleshores el furor, la tristesa, la pena de mi mateix fa que colpeixi repetidament amb el cap a la paret buscant en el dolor la redempció del meu funest estat. Després d’haver-me copejat repetidament i cada cop amb més força caic estabornit i sense esmà al terra. La vermella sang és la mostra adient de la meva confusió mental. 

Força temps després retorno del meu desmai. La sang encara és més present. Els meus ulls són plens de sang. La que regalima del front mal ferit i la dels meus ulls commocionats i embotornats. 

Grosses llàgrimes rosades davallant de les meves galtes. Rosades, no d’amor, sinó de la barreja de la sang i l’aigua corporal. Noto a la boca la salabror del meu plor amb la estranya dolçor de la sang. Noto la roba mullada per la meva incontinència. Un crit d’impotència explota dins la meva gola. 

Corro a la cuina cercant un ganivet. 

Miro el mirall i penso paraules.  

Bah! Paraules vanes el que importa són els fets. I repeteixo sense parar fets, fets, fets, fet, fet, fe, fe, f, f...    

Miquel Pujol Mur

ADOLESCÈNCIA I EMOCIONS

( Emocions: odi, serenitat, alegria)

Mai no havia sentit tant odi per ningú com aquell que vaig sentir aquella tarda, quan em vagi trobar a la meva amiga íntima sortint amb el noi que m’agradava, a la que explicava totes les coses que sentia i que pensava i en la qual confiava cegament. Els vaig odiar tant a tots dos, que hagués volgut que s’esfumessin  per sempre,  i vaig decidir que no volia tornar-los a veure en ma vida.

D’això han passat molts anys, però encara me’n recordo com si fos ahir, és clar que ara veig les coses molt diferents. Vaig arribar a casa plorant, la mare em va consolar, quan li vaig explicar el que m’havia passat. Em va dir que em tenia d’agafar les coses  amb serenitat, ja que era molt jove i coses com aquestes i pitjors em trobaria al llarg de la vida. Havia de saber enfrontar-me amb valentia amb els entrebancs que em trobaria en el camí.

Bé, amb la meva amiga vam estar un mes sense dir-nos res, per més que als quinze dies ells ja ho havien deixat, cosa que va produir-me una gran alegria, el fet que la cosa els hagués anat malament. Amb ell no ens vam dir mai més res, aviat m’havia adonat que no valia patir per algú que no s’ho mereixia i és que el meu cor adolescent  ja havia trobat un nou substitut .

Amb el temps he recordat molt les paraules de la  mare, que cal agafar-nos les coses amb serenitat i que l’odi i la rancúnia no porta a enlloc, ni   tampoc em d’alegrar-nos del mal dels altres, el que cal és estar bé amb nosaltres mateixos, això ja et dona alegria i felicitat.

Ai! Que important és en la adolescència tenir una mare que et comprengui i  t’aconselli.

24/02/2018/

EL CALLAT DIA DEL DARRER ADÉU (RELAT CURT DE POR)

Tot és silenci, tot és foscor.  

Ni un bri d’aire ni un cant d’ocell. 

Les parets em protegeixen, del tot i del res. 

Ni un mínim espai em permet moure’m.  

Ni llum ni sol, tot buit i sense enyor.  

Clucs els ulls no veuen.  

No bateja gens el meu cor.  

Les meves oïdes no senten gens. 

L’ànima lluita desesperada per escapar.  

Fuig per la petita escletxa de l’infinit. 

Descanso per sempre més.  

La vida ha escapat fa temps.  

Per què cridar, si el món humà ja va fugir.  

S’escolten les palades de terra damunt el taüt. 

Miquel Pujol Mur

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR II

Vaig dissimular, vaig excusar-me dient que era culpa d’un rodament de cap, a causa de la pressió de la feina, i vaig callar. Aleshores, vaig voler esbrinar què havia de cert en aquelles paraules denigrants. Engelosit la vaig seguir, i la vaig fer seguir per un detectiu. La veritat era que les paraules de l’amic eren innegables. Tot era veritat, fotografies, noms, dates, llocs, tot era real.  

Què vaig fer, vaig callar i em vaig consumir interiorment. Sí, era un cornut consentit i consentidor que per amor va continuar vivint, retorçant-se de gelosia i amargat al seu costat, esperant que un moment o altre tornés a fixar-se amb mi. Vaig començar a beure, als seus ulls vaig caure molt baix, ja que mai vaig llançar-li a la cara que ella era la causa de la meva embriaguesa. Em recargolava per dins només esperant un somriure seu. Mentrestant en la meva imaginació la veia d’home en home rient i gaudint com abans ho feia amb mi. 

Vaig arrossegar la meva cornamenta per tot arreu seguint-la i mirant-la. I plorant per què negar-ho, no per menyspreu de mi mateix, sinó per desig i ràbia. Tant persistent vaig ser en el seu seguiment que finalment se’n va adonar  i es vas riure de mi dient-me: banyut. Llavors encara va sortir amb més homenots que no volien res més que aprofitar-se del seu cos. En tornar a casa em mostrava els senyals de l’amor carnal dels altres, i es reia de la meva pusil·lanimitat.  

Vaig acabar sense feina i borratxo, al carrer, fins que el meu sogre, tenint llàstima pel que m’havia fet la seva filla, també ho havia descobert tot, em va recollir i enviar a un sanatori.

Una vegada mig curat vaig tornar al mas. Em van acollir amb respecte i bon cor com si fossin en part culpables del succeït. Tret que no feia més que rosegar-me les entranyes els records de cadascun del racons on havia estat feliç amb ella; poc a poc vaig anar curant-me. Quan estava mig refet va visitar-me el Lluís,  i em va dir:

¾     Noi, tot s’ha acabat. A la Núria l’han trobat despullada i morta en un magatzem del port.  

Han passat força anys i els records han anat minvant, almenys exteriorment. Ara he tornat, esgotat i vell. Els amos de la casa rural ja no són els mateixos, i nous colors llueixen en les habitacions.  

Deixo damunt la tauleta de nit una fotografia descolorida de la nostra boda. 

Em canvio com si fos un altre cop aquell dia, prenc moltes píndoles d’una caixa, potser massa, bec un glop d’aigua per empassar-les i espero com l’esperava aquell nit. 

A fora, s’escolta el remor de la pluja que cau damunt la teulada. 

Miquel Pujol Mur

MIRANT LA NEU

A traves de la finestra la Laila veu com grans flocs de neu cauen emblanquinant ja el terra. Que maco es veure com neva i que bonica és la neu, -pensa-  Sobretot ara, que , recent operada del maluc es la única manera que la poc gaudir,  mirar com cau. És la primera nevada de l’hivern, molt benvinguda per la manca d’aigua d’aquesta temporada.

A ella sempre li ha agradat molt la muntanya, el fred i la neu. Quan era jove anava a  esquiar, sempre que podia, que solien ser els caps de setmana o els diumenges.  La vida al aire lliure en contacte amb la natura era una de les seves passions. Ara, ja una mica per l’edat i per les xacres que si afegeixen ha d’anar amb molta cura per evitar caigudes , i més  després de l’operació encara ha d’anar més en compte.  Es deleix amb el blanc element. Ha obert la finestra , a tret les mans fora i aviat han quedat plenes de neu, se la passat per la cara i de seguit ha quedat desfeta, ho ha fet tres vegades, així  s’ha impregnat  d’aquesta  olor peculiar que fa la neu nova caient del cel. 

 

Sap que encara que estes bé, no podria sortir a trepitjar- la, per això es conforma  i es feliç de veure-la.  Quan neva es posa melangiosa, recorda el marit i tot el que la neu suposava per ell;   ja fa tres anys que va partir. Recorda quan es van conèixer, eren molt joves , va ser  anant als Rasos a esquiar. Pujaven, el diumenge al mati caminant, més tard ja  el dissabte a la tarda amb els esquis al coll, sopaven i dormien al refugi, el diumenge  esquiar tot el matí i després un entrepà i emprendre la baixada, arribàvem a Berga ja de fosc. I l’endemà cap a treballar a la fàbrica.

Tenia només disset anys, era la primera vegada que anava a esquiar, i no tenia ni idea de com manegar els esquis que la meva cosina m’havia deixat. Ell va venir em va ajudar a posar-me’ls i després em va donar les primeres nocions de com mourem a la neu. Després ven venir les segones i les terceres... Era  un expert en qüestions de neu i si bé li encantava ajudar a tothom, amb mi da seguida va tenir una atenció especial, ara seria un monitor, llavors només era un aficionat i un molt bon tècnic.  Aviat vam començar a sortir junts i junts vam passar tota una vida.

Em va encomanar la seva afició i la vam compartir molts anys. Ja grans,  ens vam aficionar a la marxa nòrdica amb raquetes de neu. Havíem descobert meravellosos paratges de muntanya amb aquesta especialitat. També ens agradava fer algunes sortides importants per practicar el nostre esport favorit. Els últims anys la nostra dèria era anar cada hivern una setmana a esquiar als  Alps francesos. Fins que va aparèixer  la greu malaltia, que ens en va apartar a tots dos del nostre somni blanc.

Tot això s’ha acabat, els records i la nostàlgia és l’única cosa que em queda –pensa-  Els ulls de la dona  s’humitegen, mentre mira les flocs que encara cauen. És  passa una ma pel front encara fresc i moll per la neu fosa i aquell lleu perfum que ha deixat de temps passats.

 – 06-02-2018-

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR I

Sembla que plourà, penso mentre rere el finestral observo els núvols foscos que cada cop s’apropen més a la casa. A curta distància veig com la cortina grisenca de l’aigua va mullant els voltants. Per experiència sé que en pocs segons la pluja mullarà el jardí de davant de la masia.

 

La casa de turisme rural és força bona i molt recomanada per les publicacions especialitzades, però això ja ho sabia. Fa molt anys vaig estar-hi uns quants dies, quan la meva ment era plena d’il·lusions i per què no també la meva vida. Anys desprès vaig tornar, però la història ja era completament canviada. 

Recordo el primer cop amb la Núria, érem acabats de casar i vam venir a passar la nit de noces. Va ser un regal del Lluís, el meu sogre, el pare de la Núria. De sempre, les paraules sogre, sogra m’han sonat malament a l’oïda. Sabia que les nostres economies eren molt justes després de pagar l’entrada del pis, i gentilment va regalar-nos una estada d’una setmana en aquest bell indret del Pirineu.  

Els hostalers van ser molt amables en la seva rebuda. Ja els havia previngut el Lluís del motiu de la nostra estada i molt prudents van facilitar-nos l’habitació amb la màxima diligencia i discreció. No ignoraven que una parella jove el que més desitja, després d’un dia de tant trasbals i de nervis com el de la boda, és recollir-se tranquil·lament i gaudir de la soledat de dos.  

Un petit refrigeri en una taula, el viatge havia estat llarg, una copa i després quatre moixaines, i gaudir del matrimoni. Després d’un dia tan mogut, tampoc anava a ser la primera vegada, més valia reconfortar el nostre esperit i enardir el nostre cos. Ara, que no ens havíem d’amagar de ningú i podíem fer-ho tranquil·lament, no era necessari córrer, sinó aconseguir el plaer més gran. Va ser la setmana viscuda que sempre serà present en la meva memòria. 

Aquell dia la pluja queia intermitent damunt la teulada, avui bat amb força sobre les teules i el seu remor esmorteït m’arriba a les orelles.  

Per què cada vegada em fa més mal recordar el seu amor? Per què mentir, la nostra passió va esclatar bulliciosa i alegre. Dormíem pensant en el nostre joc futur. Ens separàvem feliços perquè aviat ens retrobaríem. La nit i el dia eren plens de felicitat i amor. Però el que jo ignorava és que no era solament l’amor matrimonial el que la mantenia viva i divertida, sinó que aviat en va necessitar més. Altres homes van fruir del seu cos i la seva passió.  

Fins que un dia un company de treball em va dir:

¾     Veus aquella dona tan maca, té un reguitzell d’amants i el seu marit no ho sap.

Encuriosit vaig girar la cara per mirar-la millor i el meu rostre va quedar trasmudat. La dona que m’assenyalava era la Núria. Vaig recolzar-me en una paret i el meu company va dir-me.

¾     Et passa alguna cosa? 

Continuarà ...

 

Miquel Pujol Mur

A LA VIDA TOTS TENIM UN SECRET INCONFESSABLE, UN ... DIEGO MARCHI

El director de l’empresa entra al seu despatx a les nou en punt del matí. La sala és espaiosa i pel gran finestral entra un matiner sol de tardor que malgrat la seva poca força alegra l’estança. Mirant a la ciutat veu com una multitud de persones, formigues des de l’alçada des d’on mira, corren d’un cantó a l’altre cercant mil afers a fer.  

Ben vestit amb la clàssica vestimenta d’executiu, americana i pantalons foscos, camisa blanca, corbata grisa, sabates negres i molt llustroses observa la seva taula i les carpetes posades al damunt per la seva secretaria. 

Després d’un breu picar, s’obre la porta i entra la Carme. Una dona rosa d’edat indeterminada, però ben vestida i elegant, com és degut a la seva categoria de secretària personal del director.  Dirigint-se respectuosament li diu.

¾     Bon dia Sr. Roger! L’he deixat la correspondència, uns documents a firmar i la premsa diària. He repassat la seva agenda i només hi ha la visita del senyor Navàs  a les 11. Li recordo que ve a parlar de la nova fàbrica a Extremadura. L’he deixat el dossier sota la correspondència. A l’ordinador hi ha dos correus personals que no he gosat obrir. Si hi ha cap altre qüestió, com sempre seré a la meva taula.

¾     Molt bé Carme! Vostè sempre és perfecta en el seu treball. No sé que faria sense la seva presència. Per favor, si no hi ha cap urgència, no deixi que entri ningú a veurem. He de meditar certa inversió i vull estar tranquil, sense ningú que em molesti.

¾     No és preocupi senyor Roger. En tot cas l’avisaré per l’intèrfon.

¾     Moltes gracies, Carme. 

El Roger mira els correus de l’ordinador, no són res d’importància simplement unes inversions personals. Repassa i firma els documents, truca per l’intèrfon a la Carme per què els reculli i els hi doni curs, advertint-li novament que no se li molesti fins a l’entrevista del Sr. Navàs. Aleshores pren els diaris i començant des de les primeres planes, va repassant totes les notícies, fent càbales sobre si són bones o dolentes pels seus interessos. En acabar en la darrere pàgina  unes frases li criden l’atenció: “A la vida tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible i un amor inoblidable”  Diego Marchi.  

Seguidament encuriosit consulta a internet qui és Diego Marchi. La resposta és que simplement és un actor. Segurament no val la pena dedicar més temps a la frase. Però un campaneig dins el cervell fa que pensi amb les paraules i que podrien significar a la seva vida.  

Un secret inconfessable: la seva homosexualitat amagada. El seu penediment: no haver-ho dit mai a ningú, ni a la seva mare que malgrat s’hagués escandalitzat sabia que l’hauria comprès. Ni a la Raquel, la seva dona, amb qui havia viscut forces anys i tingut dues filles, que eren com dos sols rutilants a la seva vida. A causa del seu amor al treball, una excusa per no ser al seu costat i dissimular les seves tendències, s’havien divorciat. Un amor inconfessable, el Ricard, un jove becari que va apartar del seu costat. Segurament s’hauria produït un escàndol al saber-se l’homosexualitat d’una persona tan important com ell. Ningú ho entendria i no seria convenient per una empresa entre les primeres del rànquing borsari. L’havia pujat personalment del no res, amb el seu esforç, i no és podia permetre cap comentari que taqués el seu èxit. 

Ara ja calmades les necessitats juvenils i a punt de ser avi, el temps l’ajudaria a continuar dins el seu tarannà personal. A pesar de tot havia moments que una rebel·lia interior l’agitava. Aleshores plorava per dins  pel que podia haver estat i la gran necessitat d’amor que ha reprimit en el curs de la seva vida. 

El dia s’ha ennuvolat i la grisor ambiental també és marca en la cara del Roger. Sona l’intèrfon. L’agradable i professional veu de la Carme se sent en el despatx.

¾     Sr. Roger acaba d’arribar el Sr. Navàs.

¾     Bé, Carme. Que s’esperi un instant. Faci’l passar dintre de deu minuts. 

S’aixeca de la cadira i va al servei personal a composar una mica la cara i a esborrar la tristesa. Poc després més animat de fisonomia  i amigable com sempre estreny la mà del visitant.  

Miquel Pujol Mur

UNA QUIMERA

(M’aixeco del llit, vaig en pijama, estic fumant... no sé on sóc.  Soc somnàmbula)

Tinc el cap enterbolit, escolto una música llunyana. Porto el pijama de seda, que encara m’havia regalat l’Andreu, que em poso contades vegades.  Trobo el terra fred i m’adono que vaig descalça. Estic repenjada a la barana d’una terrassa que dona a un ample jardí i... es curiós, estic fumant. Quina cosa més estranya, fumant jo que no ho he fet en ma vida. Però que faig en aquest lloc? Hauré vingut adormida . Si que sóc somnàmbula, però no he sortit mai de casa, almenys que jo sàpiga.

Si sóc aquí , no  sóc a casa. Llavors els meus petits estaran sols. Déu meu, haig d’anar a casa de presa, però es que no sé on sóc.  El primer impuls es tirar la cigarreta per la barana, no... és perillós,  cal buscar un cendrer  o una paperera. Estava observant  el lloc amb atenció, sense  adonar-se’n es va posar la cigarreta a la boca i va a fer un parell de pipades,  la feia sentir be, li donava benestar, un parell més i l’apagaria...

Un xicot encantador  s’atansava  cap a ella amb dues copes de cava a la ma.  Amb aquell somriure afalagador i obert  l’hi i en va oferir una, que ella no va poder rebutjar

¾    Un brindis .... per la noia més bella i sensual que hi ha a la festa.

Festa, estic en una festa? Sense saber com em vaig trobar brindant amb aquell estrany, però impressionant home.  Després d’un  petit glop vaig recuperar la noció del temps i li vaig intentar demanar on era.  Ell mentre ja m’havia pres la cigarreta de la ma i la xuclava delerós,

¾    Vols dir-me on sóc, sis plau?

¾    On ests?  Aquí a la festa amb mi.  Fa estona que estem junts.

Va deixar la copa, i amb una ma m’acarona els braços i el coll i poc a poc la seva cara també s’apropava a la meva, mentre amb un braç m’anava atraient vers ell, jo reculava però ell m’apletava més fort.  Els seus llavis sensuals estaven prop dels meus. Llavors amb força li vaig donar una empenta, la copa va caure al terra en mil trossos, jo vaig arrencar a córrer escales avall, ni sentia ell vidres que havia trepitjat. La seva veu em ressonava a les oïdes ,

¾    Fa una estona no erets tan esquerpa ... Ves, que et bombin.

Recordo que corria i corria entre els matolls, arbusts i arbres. Vaig sortir al estret carrer i ja no recordo res més.  Entrava una forta claror per la finestra, quan l’Ernest, el menut de cinc anys em despertava ,  tot cridant i traient-me els llençols del damunt

¾    Mama, mama. Va despertat, que ja passen de les vuit, em d’anar al cole.

M’anava espabilant poc a poc. Vaga’m Déu, quin somni més eixelebrat aquesta nit. Encara tinc mal de cap i tot em dona voltes.

¾    Mama. Quina pesta de fum que fas i aquests talls que tens als peus. Què t’ha passat?

03/02/2018/

HA CAIGUT EL PI

Ha caigut el pi. Te’n recordes, Raquel? Sí, aquell de casa la teva àvia. El pi, fort i alt, sota el qual ens confessaven les nostres infantils cuites. 

Sí, Raquel. Aquell, que des de petits, les seves branques servien d’aixopluc als nostres jocs. 

També recollia els nostres empipaments, te’n recordes? Ens barallàvem com a criatures per qualsevol cosa. Això érem! Sobretot quan pensàvem que l’altre havia descobert als grans les nostres entremaliadures.  

Recordes la teva àvia, ens escoltava i eixugava les teves llàgrimes. Les meves no, jo malgrat que petit sempre he estat un home. Els homes no ploren. 

Sí, Raquel! El del fons del patí, que va protegir amb la seva ombra les nostres incipients carícies, quan encara no coneixíem que era l’amor. 

Crec, en el record de la teva mirada no present, veure la guspira de l’enyorança. 

Sí, Raquel, aquell pi gegant entre els gegants. Fort i ferm, on una tarda enamorada vam gravar enmig d’un cor els nostres noms. 

No oblidaré mai les teves paraules: per sempre units. 

Al cap d’un parell de setmanes vas marxar a la gran ciutat pel treball del teu pare. Vas continuar els estudis a un nou institut.  

Aleshores quatre cartes mal girbades que van espaiar-se molt aviat, tant com llunyana era la distància que ens separava. 

Temps després vaig saber que t’havies casat, amb un noi de bona família.

La teva tia, a l’enterrament de la teva àvia, va vanagloriar-se davant de tothom. Però ho deia mirant-me fixament, com per reblar per sempre el clau del meu oblit. 

Raquel, s’ha trencat el pi, i saps per on: pel nostre gravat cor, separant el teu nom del meu. 

Raquel, jo vaig creure i crec les teves paraules: per sempre.- vas dir.  

Encara espero, albirant diàriament el camí per on has de tornar amb mi. 

I ploro, malgrat sigui un home. 

Miquel Pujol Mur

PLUJA NEGRA

Enviant per un concurs de mini-relats de horror 

El cel és negre i cau una pluja de gotes grosses i fredes. Un llampec il·lumina una casa vella i abandonada. Estic xop i corro a refugiar-me. 

Tremolant de fred sento un riure curt. Amb la llum de la llanterna miro per veure si hi ha algú més.  

El terra, manca sota els meus peus. Caic rodolant pels esglaons. Sento  els xisclets de les rates en la seva fugida.  

Caigut a terra aparto les teranyines que m’envolten. De sobte ressona una cruel rialla. 

Una mà em rodeja pel coll. Sense fer-me cap mal una fulla afilada i fina em talla la jugular.  

El parany era preparat, la presa era jo i la mort m’ha atrapat.

Miquel Pujol Mur

AL MIG DEL CINGLE

“Les mans i els braços plens d’esgarrinxades  i el cor encongit”

Que m’ha passat, és preguntava la Agnès,  mentre obria els ulls poc a poc i  es veia estirada allà sobre aquell matoll de punxes, els braços, les mans i les cames li coïen, plenes d’esgarrinxades. Tenia el cor encongit, com tota ella, el cap li feia mal i li donava voltes. Quan va albirar un xic la situació el cor encara se li va encongir més , al veure el precipici que s’obria sota seu. Llavors li va venir al cap la relliscada en aquell pa de gel, al passar pel clot del Torrent , i tombar-se  i baixar al buit... i ja no recorda res més.... Aquell esbarzer, havia deturat la seva caiguda, però estava suspesa a mitja cinglera, per la dreta una roca sobresortia, amb la qual s’hauria donat el cop al cap.

Va intentar sortir de l’esbarzer  i anar sota la roca on feia un petit replà arrecerat, és va arrossegar una mica, però les punxes li anaven obrint les carns, les va obviar i fent un gran esforç va  aconseguir sortir del matoll i arribar on la roca l l’herba semblava li haguessin fet un petit niu, però d’allà  no es podia moure, parets  verticals amunt i avall,  i al fons  el soroll de l’aigua del torrent repetia el seu càntic monòton.  Un pi torcat creixia en aquella cavitat, era com la seva àncora de salvació i al qual és  va agafar fortament i es va arraulir al costat.

Com sortiria d’allà, era impossible, a més la cama li començava a fer mal de valent. Va veure que el sol començava pondre’s rere les muntanyes , aviat es faria fosc. Qui la buscaria allà? Ningú sabia on havia anat.

Què estaria fent l’Albert? Recordava la forta disputa que havien tingut després  de dinar. Una discussió perquè? Per una cosa banal, com sempre, però jo no volia acceptar les seves raons, ni ell les meves. Hem arribat a dir-nos coses molt grosses. Ell ha pujat a dalt a l’habitació i jo he sortit a caminar una mica per relaxar-me i perquè em toqués l’aire. He anat una mica més lluny que de costum, perquè estava molt alterada, llavors he  topat amb la placa de gel. Em trobarà a faltar, quan arribi la nit i vegi que no sóc a casa, o pensarà que he anat a ca la mare, com vaig fer l’altre vegada. Déu meu, que faré aquí tota la nit, les temperatures al mes de gener baixen molt, demà estaré congelada, i ves a saber quan em trobaran . Que trist morir d’aquesta manera, i tot per una discussió poca solta.

Es va arraulir un xic més intentant arrambant-se al marge, sota la roca, per protegir.se una mica del fred que ja començava a notar-se , després de marxar el sol, intentant que el vell anorac que portava la embolcallés tota.  El cel s’anava enfosquint, de sobte... és va sentir un lladruc. El cor li va fer un bot...  és el Bruc, el gos del veí... i va començar a cridar,

¾    Bruc, Bruc, ... sóc aquí. Vés a demanar ajuda.

El gos estava aturat  i anava lladrant, si almenys pogués anar a buscar al Marc o a l’Albert i fer-los entendre que soc aquí. El gos continuava lladrant a ple pulmó, Llavors vaig sentir una veu que cridava, era el Marc

¾    Que hi ha algú per aquí a baix?

¾    Marc... Sóc l’Agnès. He caigut, soc al mig del cingle.

¾    Agnès, estàs, bé? On ests?

¾    A sota la roca arrecerada, em fa mal la cama.

¾    Tranquil·la, que vaig a buscar ajuda. No et moguis, el Bruc es queda aquí.

La noia plorava, però de contenta , sabia que seria difícil treure-la, però se’n sortiria. Tenia ganes de tornar a abraçar l’Albert i demanar-li  perdó i dir-li que mai més discutirien d’aquella manera, que les coses des de llavors es parlarien i es raonarien mútuament.

A mitja nit una ambulància traslladava L’Agnes cap a l’hospital, al seu costat l’Albert li agafava les mans, les hi besava, mentre  li jurava i perjurava que mai més discutirien, ni es separarien per rucades.

23/01/2018/

PER QUÈ EL CARNET D’IDENTITAT

El dia és molt calorós. El sol estavella amb forçà els seus ardents raigs damunt la terra. Els caminants el noten com una llosa afegida que marceix el seu esforç. El Marc ha sortit amb la colla d’amics a fer una travessa. Però en arribar a una cruïlla de camins el grup prefereix fer la ruta més curta i opten per seguir un senderó més planer. Però el Marc, enamorat de la muntanya i de l’aventura, vol conèixer uns llocs, dels quals li havien parlat amb entusiasme, per veure una esplèndida panoràmica sobre les valls pirinenques. Amb la brúixola i els plànols pertinents decideix continuar pel seu compte. Segueix un camí que entremig d’arbredes impressionants, cursos d’aigua i estimballs paorosos el portarà fins el punt desitjat. El Marc és un bon caminador i també és un participant assidu de curses d’orientació.   

Però avui la ruta se li fa molt llarga. En cap moment aconsegueix entendre correctament les indicacions del plànol. Sembla ben bé, que no pertanyi a la zona per on camina. Finalment recorrent a la brúixola i al seu innat sentit d’orientació segueix un viarany que creu el conduirà al refugi, situat en un poble innominat, on han de fer nit. 

Està cansat ja que la innecessària volta ha estat molt llarga i el sol, des de bon matí, li cau al damunt com si fos plom líquid. Té sort de les arbredes que en passar atenuen un xic la calor.   

El seu cos està cansat, millor dit esgotat, i les seves cames sembla facin dues passes endavant i una enrere. De veritat està en aquell petit espai de temps que és l’antesala del desmai. 

De sobte rere unes mates un cartell mig amagat que anuncià que ha arribat al poble de ... A més, el petit rètol és mig trencat i només en llegeix una “S” majúscula, acompanyada d’un signe que és incapaç de llegir. Poc a poc, com una tortuga en un camí polsos, avança pel que suposa és el carrer major. 

No veu a cap persona ni a cap animal on pugui posar la seva mirada ni poder preguntar res. Sembla un poble mort i abandonat. Enmig de la plaça una font, quatre arbres raquítics, que fan una mísera ombra, i un banc de fusta situat a ple sol. Deixondit arrossega els peus i els pals sense esmà. Arriba ranquejant amb la motxilla penjada només d’una espatlla, l’altra està tan adolorida que no suporta la més petita pressió del tirant. La deixa caure a terra de qualsevol manera. Fent tentines arriba fins a la font i mou l’aixeta esperant un doll d’aigua fresca  per assedegar la seva set. 

Gira i gira l’aixeta, rodola i rodola, però ni la més mínima expressió d’una escadussera gota d’aigua surt de la seca canonada. Passa la mà pel broc intentant que alguna cosa, malgrat només sigui la seva mateixa suor que mulli la seva pell. Res de res, desesperat gira els ulls pels voltants de la plaça cercant algun esser viu per demanar ajuda. Llavors veu un rètol gegantí, almenys així li sembla, que diu Bar- Restaurant- Hotel. 

La seva mà inconscientment busca la butxaca on porta sempre la cartera. Un sospir d’alleujament li obra la boca, té la cartera i també diners.  Doblegat per la cintura, i amb el cap cot, avança lentament en direcció a la porta de l’esperança. L’obre i entra, només entrar veu que la pols de segles impera dins la sala. Desil·lusionat i arrossegant els peus, com si portés una bola de pres lligada al turmell, s’encamina vers la barra del bar. Una alta aixeta de cervesa crida de seguida la seva atenció. El desig d’una gerra fresca amb un dit d’escuma recorre el seu subconscient. El seus llavis ressecs fins i tot, han assaborit l’amargor agradable del llúpol. Però l’aixeta demostra a simple vista que també és seca. No hi ha cap senyal d’humitat que regalimant indiqui la seva frescor.  

Desesperat pica un cop de mà damunt del taulell. Una rogallosa veu de dona li respon amb un:

¾     Què?- segurament sorgit de la ultratomba, per la seva llunyania.  

De les ombres sobtadament apareix una dona, gran d’edat, pel seus cabells grisos i també gran, més aviat enorme, per la seva mida tant d’alçada com d’amplada. La muller l’observa seriosament de dalt a baix i menyspreant-lo amb la mirada com dient-li sense paraules: desgraciat.

¾     Hola!- surt amablement de la boca del Marc. La dona li respon amb un concís i tallant.

¾     I ...? 

Malgrat el decebedor ambient, esperançat el Marc pronuncia les més belles paraules que el seu cos ressec poden dir.

¾     Alguna cosa per beure, si us plau. 

Aquest darrer, si us plau, ha sonat tendre. Com si fos una pregària a la Mare de Déu. La lúgubre presència femenina mirant-lo amb cara de fàstic li demana en veu ronca.

¾     El carnet d’identitat? 

Sorprès sense ànims per protestar busca a la butxaca. Mentalment es pregunta:

¾     Per què? Si tinc més de trenta anys. 

Aleshores rere una mampara han sonat les fortes rialles de tots els seus amics i entre elles unes paraules d’escarni.

¾     Innocent! innocent! 

Aleshores la dona s’ha tret la perruca i resulta és el tal·lós del Pere. Com no ha notat els quatre pels damunt el llavi superior. 

La resposta del Marc es preferible no comentar-la.  

Una vegada recuperat del seu emprenyament gràcies a unes ampolles d’aigua, molta aigua, i també d’una cervesa freda ha recuperat el seu bon tarannà. Aleshores, l’han assabentat que els mapes que portava havien estat trucats. Tot ha estat un escarment per el seu voler anar sempre sol i més lluny. I deixant als amics que fessin el que poguessin, mentre ell buscava nous horitzons.  

Miquel Pujol Mur