dimarts, 20 de febrer del 2018

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR II

Vaig dissimular, vaig excusar-me dient que era culpa d’un rodament de cap, a causa de la pressió de la feina, i vaig callar. Aleshores, vaig voler esbrinar què havia de cert en aquelles paraules denigrants. Engelosit la vaig seguir, i la vaig fer seguir per un detectiu. La veritat era que les paraules de l’amic eren innegables. Tot era veritat, fotografies, noms, dates, llocs, tot era real.  

Què vaig fer, vaig callar i em vaig consumir interiorment. Sí, era un cornut consentit i consentidor que per amor va continuar vivint, retorçant-se de gelosia i amargat al seu costat, esperant que un moment o altre tornés a fixar-se amb mi. Vaig començar a beure, als seus ulls vaig caure molt baix, ja que mai vaig llançar-li a la cara que ella era la causa de la meva embriaguesa. Em recargolava per dins només esperant un somriure seu. Mentrestant en la meva imaginació la veia d’home en home rient i gaudint com abans ho feia amb mi. 

Vaig arrossegar la meva cornamenta per tot arreu seguint-la i mirant-la. I plorant per què negar-ho, no per menyspreu de mi mateix, sinó per desig i ràbia. Tant persistent vaig ser en el seu seguiment que finalment se’n va adonar  i es vas riure de mi dient-me: banyut. Llavors encara va sortir amb més homenots que no volien res més que aprofitar-se del seu cos. En tornar a casa em mostrava els senyals de l’amor carnal dels altres, i es reia de la meva pusil·lanimitat.  

Vaig acabar sense feina i borratxo, al carrer, fins que el meu sogre, tenint llàstima pel que m’havia fet la seva filla, també ho havia descobert tot, em va recollir i enviar a un sanatori.

Una vegada mig curat vaig tornar al mas. Em van acollir amb respecte i bon cor com si fossin en part culpables del succeït. Tret que no feia més que rosegar-me les entranyes els records de cadascun del racons on havia estat feliç amb ella; poc a poc vaig anar curant-me. Quan estava mig refet va visitar-me el Lluís,  i em va dir:
¾     Noi, tot s’ha acabat. A la Núria l’han trobat despullada i morta en un magatzem del port.  

Han passat força anys i els records han anat minvant, almenys exteriorment. Ara he tornat, esgotat i vell. Els amos de la casa rural ja no són els mateixos, i nous colors llueixen en les habitacions.  

Deixo damunt la tauleta de nit una fotografia descolorida de la nostra boda. 

Em canvio com si fos un altre cop aquell dia, prenc moltes píndoles d’una caixa, potser massa, bec un glop d’aigua per empassar-les i espero com l’esperava aquell nit. 

A fora, s’escolta el remor de la pluja que cau damunt la teulada. 

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada