El Pere, malgrat sap que es deu a la
obediència cap el seu pastor remuga, una estona. Marxa i finalment torna
carregat de fusta. Com que el pastor encara no ha tornat, agafa una bona
quantitat de fustam i atiant el foc la posa dins la brasa. Com l’Ismael encara
ho ha tornat agafa l’ampolla de ratafia
i prova si cau una mica. Li sembla que no i, acaba espolsant-la damunt
el calderó. Encara hi cau una gota mal aprofitada. Torna a arreglar el foc i
posa més fustes velles. En una d’elles sembla que hi ha les restes d’uns ossos.
Sense pensar-s’ho les aboca murmurant: mira faran més bona substància i tal
vegada serà més alta.
L’Ismael torna al cap d’una estona, tot cordant-se els
pantalons. Mort de fred es posa al costat del foc. Escalfant-se les mans
comenta:
¾
Bon
foc! Valga’m Déu!- però immediatament mirant el foc, exclama sorprès: Sí,
aquesta llenya són restes de taüts! D’on has tret aquest fustam?
¾
De
les runes de l’ermita.
Agafant-se el cap entre les mans,
L’Ismael mig ploriqueja:
¾
Són
del cementiri vell!
¾
I
què? Tots són morts d’anys. Mireu els ossos que hi havia entre les fustes els
he llançat dins la perola.
Mentre, el calderó ronca en les
flames. Només dir aquestes paraules de dins la poció sorgeix una mà negra, que
fa una rodona en l’aire com tantejant l’ambient, i s’amaga ràpidament.
Seguidament una bromera grisa i
espessa va envaint la borda, caient des del calderó, sense apagar el foc, i
s’estén ràpidament. La substància ni líquida ni gasosa també rodeja els
pastors. El seu color és gris com el del cervell. Entra per les seves narius,
boques i orelles. Poc després, ja perdut el seu intel·lecte, els dos homes
embogits comencen a copejar-se amb sanya. Cadascú fa per picar el més fort
possible a l’altre. La sang raja de les
ferides i nafres infligides.
Només notar la sang la massa líquida
adquireix un color vermell intens. Com si el color sanguini actués de colorant,
la bromera vermella tenyeix les parets i els homes. Cansats de donar-se cops
ara senten com si la substància vermellosa cridés a la seva sang. Després,
noten com els seus cors són oprimits i massacrats abans de ser arrancats.
Ja morts vivents, sense cervell i
sense cor, romanen inquiets i callats en un somni intranquil, quan dos o tres
mans negres remouen el líquid vermell que va convertint-se en negra. Al mateix
temps els cossos del dos homes morts-vius són sacsejats fins al seu
desmembrament.
Quan tota la cabana és negra, el foc
de la llar esclata en grosses guspires. La substància negra com si fos petroli,
crema tota la borda, els cossos dels homes, els formatges i, fins i tot, els
animals.
Quan l’amo, advertit pel foc que
llueix en la nit puja a la muntanya, tot és negre. Només hi ha damunt de
l’ensorrat sostre, una carabassa fumada i mal girbada on crema per dintre una
mínima flama alimentada per la seva mateixa carn.
El Bon Joan, de la llanterna,
aquesta nit no ha visitat la muntanya enforcada.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada